Page 18 - 2018-trimestre2

Basic HTML Version

2on trimestre 2018
18
Aquesta setmana Santa m’he perdut amb uns amics per Castella la
Manxa. La terra del “hidalgo caballero”, El Quixot, de Cervantes.
L’exposició “Sorolla tierra adentro”, ens descobreix a Toledo, l’altra
cara de la pintura de paisatges de l’artista llevantí.
I ho fa, en un lloc idíl·lic, en el Museu de la Santa Creu de Toledo.
Ja només d’entrar et porta al Claustre. I jo, sento una debilitat espe-
cial pels claustres. Un lloc que convida a alentir la marxa, que t’obliga
a observar, que et fa mirar endins. Sí, adoro els claustres. Involuntària-
ment, la vista puja cap al cel, cap a l’infinit, cap al gran blau. Els claustres
tenen la capacitat d’emocionar-me, de meravellar-me. I això m’encanta.
Em produeixen pau interior. Sempre he pensat que m’agradaria agafar
un bon llibre i asseure al pati, al solet, a llegir. Envoltada de verd i de
l’aroma de les flors. De fons, la melodia de l’aigua d’una font. I de tant
en tant, passejaria la mirada per una gàrgola, per una columna. Caminar
en solitari per un lloc com aquest transporta, inspira. Et fa pensar en
una escena de pel·lícula o en l’episodi d’un llibre. Em venen al cap: “Los
pilares de la tierra” de Kenn Follett o “El nombre de la rosa” d’Umberto
Eco. I en la llunyania, sortint de les entranyes de l’edifici, brollaria música
gregoriana medieval.
Pujava l’escala mirant enrere. Absorta en la contemplació d’aquell es-
pectacle.
Fins aquell moment, per a mi, Sorolla era l’artífex de Passeig a la
vora del mar. Era el pintor capaç de capturar el romanticisme d’aquelles
dones blanques amb para-sol, amb vestits llargs fins els peus i vels vo-
luptuosos i eteris, abillades amb elegants barrets de palla coronats de
llaços i flors, enquadrades en un blau i un ocre que enamoren.
El responsable d’aquells quadres de nens i nenes jugant amb velers
a la voreta de la Mediterrània, corrent, nedant, nus, protegits del sol per
expressius barrets, nenes amb delicats vestits que onejaven a la mercè
de les brises marines.
A Toledo, després de trobar-me de forma inesperada amb El Greco i
el Claustre de Sant Joan dels Reis, vaig veure un rètol que resava “Soro-
lla tierra adentro”. I de sobte, se’m va obrir el cor perquè d’ençà que tinc
ús de raó he somiat en contemplar el treball de Sorolla.
-Voleu entrar?
-No.
-Jo no m’ho puc perdre. Voleu anar a l’Alcázar?
-Sí.
-Ok, m’envieu un Whatsapp quan acabeu.
La sala d’exposicions és una meravella en sí mateixa. L’antic hospital
de la Santa Creu de Toledo és una de les obres arquitectòniques mestres
del Renaixement Espanyol.
Té estructura de creu grega amb dos plantes i
un gran creuer central obert a tots dos pisos. Té dos
patis claustrals disposats entre els seus braços.
La seva magnífica façana, dedicada a la devo-
ció de la Santa Creu, el claustre principal i l’escala
de Covarrubias, són justificació suficient per a de-
dicar una visita a aquest Museu.
Avançar per la sala de Sorolla veient el pis de
sota em va transportar al Museu del Caire. A la sec-
ció de les mòmies. Una vivència coneguda.
Era un plaer immens mirar els quadres de So-
rolla de Castella perquè en més d’un instant em
recordava, inevitablement, a Vincent Van Gogh.
Eren els colors? La immensitat i buidor del paisat-
ge? El minimalisme i la força dels tons? No sabria
expressar-ho amb exactitud. Però era una sensa-
ció única. Estava en estat de xoc. Tenia ganes de
plorar per l’emoció. Vaig patir, de nou, la Síndrome
de Stendhal.
Arribada al balcó del creuer central obert, tenia
diverses opcions: Continuar per la dreta o l’esque-
rra? Mirar a dalt o a baix? O a la planta on era?
Massa inputs en qüestió de segons. I el temps co-
rria en contra meva. Així que havia de decidir de
pressa.
Em varen impressionar uns quants quadres.
Entre ells: Paisatge de Sant Sebastià; L’Arc de
Sant Martí, El Pardo; Figueres del Generalife, Gra-
nada; Carrer de Granada; Estudi de vinyes, Jerez;
els quadres de l’Espanya blanca, una versió mo-
derna de la invenció romàntica; Camps de blat,
Castella; El Nalón, Astúries; Camp de Lilies; les
seves al·legories regionals; Turmenta sobre Peña-
lara, Segòvia; Pati de San Joan de la Cartoixa de
PortaCoeli...
U
N INSIDE A “ SOROLLA TIERRA ADENTRO”